Iniciem amb aquest, el primer dels articles sobre l'Encíclica Laudato Si del Papa Francesc, tractant alguns dels seus grans principis.

En el seu nº 75, aquesta Encíclica ens recorda que tota relació amb el que ens envolta com a éssers humans que som, per tal que sigui justa, equilibrada, harmònica, ha de partir d’un fet importantíssim per a la nostra vida: que tots som creació d’un mateix Pare. I que tot el que aquest Pare ha creat s’ho estima i ho cuida.

Ho fa Déu tot sol això? No, per això ens ha creat a nosaltres. Perquè, això que tant agrada i fa feliç a Déu, crear i cuidar, estimar totes les coses que són i existeixen, vol que també en gaudim i en participem nosaltres.

Saber això és molt important, tant en les relacions humanes, com amb la resta de coses creades. Quan sóc conscient que l’existència de l’altra persona és volguda per Déu, i també existeix per al meu bé (què és la meva vida sense els altres?), per a mi l’altre és algú a qui cuidar i servir. No l’haig de manipular, dominar ni maltractar. I el mateix amb la natura que ens envolta. Imaginem-nos un món sense mars, muntanyes, rius o prats florits. És molt important agrair i vetllar per TOT el que Déu ha creat, per al nostre bé.

I ser conscients d’una altra aspecte: que així com tot forma part d’una mateixa creació, també la nostra conducta respecte a aquesta està molt relacionada entre si. Això vol dir que, tal com jo tracti a les persones, també tractaré la resta de la creació. No es pot ser cruel i indiferent amb la vida animal i a la vegada ser una persona molt humanitària. Si fomento l'explotació abusiva dels recursos naturals, a la vegada també crearé relacions humanes basades en l’interès personal i la pròpia conveniència.

El nostre és en un món fràgil, on les coses només poden subsistir si les cuidem, si ens importen de debò. Aquesta fragilitat no és un defecte de fabricació, o que alguna cosa hagi quedat incompleta. La fragilitat és volguda per Déu perquè demana l’amor com a resposta. Quina relació humana se sosté en el temps i és bona per a nosaltres si no és així? Allò que no som capaços d’estimar i de cuidar, tard o d’hora desapareix de les nostres vides.

Doncs el mateix succeeix amb tota la creació. Està en les nostres mans que aquest món pugui perdurar, pensem també amb els que vindran després de nosaltres. Hauríem de deixar-los un món una mica millor del que l’hem trobat. Seria un signe que també estem començant a ser una humanitat que ha après a viure i actuar més d’acord amb la responsabilitat i la confiança que Déu ens dona. Una humanitat que no explota ni domina, sinó que comença a entendre de debò el llenguatge de l’amor, que és el llenguatge de la creació (nº 84).

Són aquests principis molt fonamentals per comprendre millor quin és el nostre lloc i el nostre paper en aquest món, quelcom que només des del nostre Pare creador podem arribar a entendre.

MN. GABRIEL CASANOVAS

Sub-Delegat de joventut del Bisbat d'Urgell

Tipus
Laudato si'

Comparteix a: