Aquests dies he estat llegint els informes de la Fundación SM (@Fundacion_SM) i d’Oxfam – Intermon (@OxfamIntermon), i a través d’ells he pogut tenir una mirada respecte la joventut i el món que compartim. Penso que per a la nostra pastoral és bo que tinguem en compte que els moviments i associacions de defensa i protecció de la natura són dels més ben valorats per la joventut de Catalunya, amb un 7,39. Aquesta és una qüestió molt actual i té un fort ressò entre els adolescents i els joves, sobretot aquelles notícies a nivell internacional sobre l’emergència climàtica i les crides a actuar per part d’organismes supranacionals. No és només quan l’afectació és global, cal recordar que és una de les principals preocupacions en l’àmbit més local i proper de la joventut.
El capítol tercer d’aquesta Carta encíclica planteja una arrel humana de la crisi ecològica, perquè hi ha una manera d’entendre la vida i l’acció humana que s’ha desviat i que contradiu la realitat fins a danyar-la. Aquest capítol avança aprofundint en tres eixos: la creativitat i el poder de la tecnologia; la globalització del paradigma tecnocràtic; i la crisi i les conseqüències de l’antropocentrisme modern.
És just alegrar-se davant dels avenços tecnològics, i entusiasmar-se enfront de les àmplies possibilitats que ens obren aquestes constants novetats, perquè la ciència i la tecnologia són un meravellós producte de la creativitat humana donada per Déu.
El problema fonamental és la manera com la humanitat ha assumit la tecnologia i el seu desenvolupament junt amb un paradigma homogeni i unidimensional. Cal evitar la idea d’un creixement infinit o il·limitat, que ha entusiasmat tant economistes, financers i tecnòlegs. Suposa la mentida de la disponibilitat infinita dels béns del planeta, que mena a esprémer-lo fins al límit i més enllà del límit.
Proposo que la cultura ecològica sigui una mirada distinta, un pensament, una política, un programa educatiu, un estil de vida i una espiritualitat que conformin una resistència davant l’avanç del paradigma tecnocràtic.
Si la crisi ecològica és una eclosió o una manifestació externa de la crisi ètica, cultural i espiritual de la modernitat, no podem pretendre guarir la nostra relació amb la natura i l’ambient sense guarir totes les relacions bàsiques de l’ésser humà. Convido a valorar cada persona humana, i així reconèixer a l’altre. Per a una adequada relació amb el món creat no fa falta afeblir la dimensió transcendent, la seva obertura al “Tu” diví.
Alegrem-nos de les nombroses vocacions de científics, i dels seus esforços que han aportat alternatives per a un desenvolupament. I preguntem-nos en mans de qui està i pot arribar a estar tant poder?
Si voleu aprofundir en aquesta mirada renovada podeu deixar-vos acompanyar per la iniciativa de les Ecoparroquies, promoguda per Justícia i Pau.
Mn. CARLES MUÑIZ PÉREZ
Bisbat de Sant Feliu de Llobregat
