Pel poble d'Israel el temple era el centre de la vida política, social, econòmica, religiosa... Però sobretot era el lloc de la presència de Déu, on Déu habitava enmig del Seu poble. Sant Pau, coneixedor del culte jueu, diu als cristians de Corint que els nostres cossos són temples de l'Esperit Sant (cf. 1 Co 6, 19). A imatge del temple, juntament amb el Papa Francesc, podem dir que "tota la natura, a més de manifestar Déu, és lloc de la seva presència" (Laudato si', 88). La creació és l'àmbit on Déu vol entrar en relació amb nosaltres, manifestant i compartint amb nosaltres la seva glòria, la seva Vida, la seva Santedat, perquè la seva joia sigui també la nostra, i la nostra joia sigui completa (cfr. Jo 15, 11).
Ara bé, aquesta presència pot passar desapercebuda als nostres ulls. Invertint el dit castellà, "corazón que no siente, ojos que no ven". Els cors endurits impedeixen als ulls contemplar la veritat i descobrir la presència divina que habita en la creació. Per a una conversió ecològica, és necessari despertar la sensibilitat a la presència de Déu en l'altre i en la natura: "l'existència humana es basa en tres relacions fonamentals estretament connectades: la relació amb Déu, amb el proïsme i amb la terra. Segons la Bíblia, aquestes tres relacions vitals s'han trencat, no sols externament, sinó també dins de nosaltres" (Laudato si', 66). El camí de l'ascesi, de purificació, que tants sants han recorregut al llarg de la història col·labora amb la gràcia per restaurar aquesta triple relació. Tanmateix, un camí ascètic de conversió ecològica només és cristià quan entenem la natura com a do rebut del Pare. En cas contrari, correm el risc o bé de situar-nos al centre de la realitat per dominar-la (antropocentrisme), o bé de situar la natura al centre de la realitat perquè en tinguem cura (ecologisme). El cristianisme no situa al centre de la realitat ni a la persona ni a la natura, sinó a Crist. Un cop més, la fe respon amb un et-et, i no amb un aut-aut, ja que estem cridats a "treballar i tenir cura" de la creació (cf. Gn 2,15).
Des d'aquesta centralitat de Crist a la creació, l'home serà capaç d'abandonar la seva falsa centralitat i reconèixer la veritable realitat de la creació: que és teofania de la glòria de Déu. Aquesta conversió suposa, en un primer moment, dos actituds fonamentals: "gratitud i gratuïtat" (Laudato si', 220). Un sol és el cor cridat a viure aquesta triple relació. No s'estima l'home quan es menysprea la natura, ni es cuida la natura quan es descarta la persona. Aquest cor és el que ha de morir com el gra de blat per donar fruit, ja que "no hi haurà una nova relació amb la natura sense un nou ésser humà" (Laudato si', 118).
Només entent la natura (i nosaltres en ella) com a criatura, entendrem, com Jesús a l’últim sopar, que “tot allò que és teu és meu” (Jn 17, 10) i respondrem amb el desig de “retornar al Senyor tot el bé que m’ha fet” (Sl 116), i podrem i voldrem dir com Jesús “allò que és meu és teu” (Jn 17, 10).
MN. CARLOS BOSCH FALGUERAS
Delegat de Joventut deL Bisbat de Barcelona
